© 2017 - Associació Catalunya Sí - Tots els Drets Reservats - All Rights Reserved

Aportacions voluntàries al nostre compte de la BANCA ÈTICA FIARE: IBAN ES17 1550 0001 2600 0474 1427

Manifest de Catalunya Sí
Preàmbul
Manifest

Preàmbul
 

Catalunya és un país que ha mostrat, al llarg de la història, una voluntat inequívoca d’autogovern, de projecció autònoma i de sobirania. Aquest sentiment d’identitat cultural i política, d’orgull de pertinença, ha anat sempre acompanyat d’una determinació d’obertura envers el món i de solidaritat amb els pobles que pateixen els batzacs de la pobresa i de la violència. La fórmula permanentment elegida ha estat la del diàleg. La paraula paradigmàtica, de difícil traducció al castellà, és enraonar, és a dir, compartir les raons.

Catalunya és un país mediterrani, europeu, amb accés al mar i de pas. Lligam de cultures i ètnies molt diverses, que ha sabut mantenir la seva llengua romànica, el català, en convivència amb altres idiomes. Catalunya ha expressat força sovint el seu propòsit de promoure una comunitat de ciutadans lliures i iguals, dins d’una societat justa i que promou la coexistència pacífica.

Un dels elements característics de la via catalana per a assolir el màxim grau de llibertat és la capacitat d’intervenció autònoma de la societat civil, entesa com a grups de ciutadans actius capaços de mobilitzar milers de persones a l’entorn d’una reivindicació política, cultural, solidària, de lleure o, fins i tot esportiva. Les entitats cíviques que despleguen aquest espai social, amb objectius molt diversos, amaren tot el territori del Principat, i han jugat un paper transcendental en la incorporació d’immigrants provinents de tots els llocs d’Espanya i del món. Quan l’Estat (espanyol) ha exercit amb més força el seu poder coercitiu, les entitats cíviques han mantingut enceses les flames de la democràcia, la justícia social i de les llibertats.

L’actitud de la caverna espanyola enfront d’aquest fenomen, clarament democràtic i participatiu, ha estat històricament infame. Des del punt de vista ideològic, ho recullen un munt de declaracions públiques, escrits i documents des de fa moltes dècades i, fins i tot, segles. En molts casos, han estat expressions pronunciades no des de la barra d’un bar, sinó per personalitats rellevants de la vida política i social espanyoles. Les frases “a Catalunya ni agua”, “es necesario bombardear Barcelona cada cincuenta años”, el verdadero peligro para España es el hecho diferencial catalán”, “les hemos destrozado el sistema sanitario” o “más dura será la caída” son manifestacions matusseres, però plenament significatives, d’aquestes actituds ja clàssiques. I des del punt de vista repressiu, ho testimonien milers de víctimes, entre elles el president Lluís Companys.

La desconfiança permanent, el menyspreu envers la societat catalana i la por al sobiranisme català han estat el punt de confluència dels interessos hegemònics del Madrid més carpetovetònic (“Antes roja que rota”) i de l’Espanya més nacionalista i cavernària (“Antes romperemos Catalunya que no se romperá España”), sovint en aliança amb els sectors catalans més conservadors. Aquesta forma de pensar i d’actuar va assolir el seu punt culminant amb el triomf de feixisme i els gairebé quaranta anys de dictadura franquista. I ha trobat el seu ressò en la repressió del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la imposició de l’article 155 de la Constitució espanyola i en les actuacions judicials posteriors. Una de les expressions més cruels i indecents, pronunciades el 2018 arran del degoteig d’empresonaments d’aquells polítics independentistes que havien defensat les seves idees de forma pacífica i democràtica, va ser pronunciada per un dirigent d’origen català en un tuit: “El último que apague la luz”.

Això no vol dir que tots els ciutadans espanyols i totes les seves agrupacions polítiques hagin compartit aquestes idees. De cap manera. La caverna representa el poder dominant, el de sempre, llevat de petits i escassos parèntesis històrics de signe republicà. Els pobles que conformen l’actual Espanya també n’han estat les víctimes. Molts ciutadans de Catalunya procedeixen d’aquesta Espanya que pateix els batzacs de la caverna madrilenya. Però la insistència per part de la crosta política i estructural espanyola a dibuixar una Catalunya fenícia i insolidària, amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació madrilenys, ha deixat aïllades i neutralitzades les forces partidàries del diàleg democràtic, de solucions confederals, fins i tot, en l’àmbit ibèric. El pensament hegemònic d’una sola nació (l’espanyola), d’estructura radial, imposada per la força des de Madrid sempre ha plantat obstacles a tots els ponts de diàleg.

La tradició centralista espanyola, hegemònica i, a la fi, imperial no observa cap possibilitat de treva, de diàleg ni de solució raonable. Cal anihilar, destruir, devastar, liquidar l’enemic. Cal no deixar pedra sobre pedra. Es va demostrar en la Guerra del 1714, quan les forces borbòniques van aprofitar l’oportunitat per a estendre una duríssima i cruel repressió, que va afectar tots els sectors socials de Catalunya: van suprimir institucions, derogar lleis i drets històrics, empresonar o matar líders polítics i socials, cremar ciutats, enderrocar edificis, i imposar l’ordre de la Corona de Castella, absolutista i retrògrada, amb capital a Madrid. Es va tornar a evidenciar durant la rebel·lió militar del 1936, la guerra civil i la repressió brutal de la postguerra, períodes durant els quals el règim dictatorial imposat pel general Franco va anihilar qualsevol signe de legalitat republicana. I en qualsevol moment, podria tornar a repetir-se.

És ben cert que, en el transcurs d’aquesta lluita i d’aquest procés d’alliberament contra un Estat poderós i petrificat, incapaç d’acceptar el repte del diàleg, s’han comès errors estratègics i tàctics. Són desencerts de difícil consideració, perquè depenen dels diversos punts de vista ideològics i polítics consubstancials amb un moviment pacífic, plural i democràtic. Cal fer-ne, sense dubte, l’autocrítica. I no caure, de nou, en els mateixos paranys.

Però tot i el escapçament dels líders del procés (uns a la presó i d’altres a l’exili), es manté un sentiment, encara no majoritari però molt estès, de que només queda una solució per a reconstruir el futur de Catalunya: un Estat independent en forma de República, entesa com l’assoliment de la màxima sobirania dins de la Unió Europea, i amb un lligams especials amb els pobles i nacions que conformen Espanya i la resta del món.

Aquesta confluència de sensibilitats sobiranistes i de projectes compartits ha anat creixent, especialment des de l’any 2010, quan un Tribunal Constitucional deslegitimat va desballestar i desnaturalitzar un Estatut, “passat pel ribot” de les Corts Espanyoles i aprovat sense entusiasme en referèndum. I ha trobat el seus punts culminants en les impressionats i inèdites manifestacions festives dels 11’s de setembre; la mobilització massiva per la consulta del 9 de novembre de 2014 i pel referèndum del l’1 d’octubres de 2017; i el triomf de les candidatures independentistes a les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 2015, i especialment (per la seva dificultat) a les eleccions convocades pel Govern espanyol el 21 de desembre del 2017.

Ara, davant l’ofensiva permanent la caverna espanyola, especialment des dels seus organismes més conservadors, resta un gran repte: rescatar les institucions i enfortir-les, constituir governs efectius i eficients que es guanyin el suport de la majoria dels catalans, vinguin d’on vinguin i pensin el que pensin, enfortir la democràcia, tendir ponts de diàleg, i sobretot consolidar la majoria parlamentària amb l’assoliment d’una majoria sòlida en el nombre de vots, ampliant la base del moviment sobiranista, i demostrant que la independència és una millor solució que la permanència.

Aconseguir aquesta fita no és ni serà fàcil. La caverna té la força aclaparadora d’un Estat a la seva disposició, amb totes les estructures polítiques, econòmiques, judicials, mediàtiques i repressives al seu servei. I als ciutadans de Catalunya els queda la intel·ligència col·lectiva, la paciència, l’astúcia, la prudència i la demostrada capacitat de supervivència. Caldrà construir amb la mirada llarga, sense precipitacions suïcides ni màrtirs, a l’espera que les condicions objectives permetin assolir els somnis de llibertat.

Manifest

L’associació Catalunya Sí (CatSí), que reuneix persones la majoria independents, recull tots els llegats històrics de voluntats, sentiments, lligams, mobilitzacions, desitjos i somnis manifestats per la ciutadania catalana. I els fa seus. Llença una crida a la mobilització de la societat civil, especialment destinada als sectors populars i professionals, del pensament, activistes culturals, creadors i artistes, comunicadors, científics i tecnòlegs, petits i grans empresaris i treballadors.

Catalunya Sí és punt de trobada, un vehicle i una tribuna plural, on conflueixen la voluntat democràtica de construir una República Catalana plenament sobirana, constituïda en un nou Estat d’Europa, i els vells i els nous ideals d'aquells que lluitaren i lluiten per la democràcia, la llibertat i la justícia social. En definitiva, Catalunya Sí es manifesta socialment progressista, republicana i partidària d’una Catalunya lliure.

Catalunya Sí és una aposta envers el futur. Situa Catalunya en un marc europeu i en un món cada cop més globalitzat i interdependent, com a un futur Estat de nova planta, sense fronteres, amb voluntat d’aconseguir la plena igualtat d’oportunitats i la completa justícia social per a tots els seus ciutadans (sigui quin sigui el seu origen, llengua o ètnia). I això només es pot assolir mitjançant una democràcia de la màxima qualitat, concebuda com el sistema polític que troba el seu fonament en el reconeixement dels drets i les llibertats dels éssers humans, regida pel principi de la sobirania del poble i per la separació de poders.

Catalunya Sí contribueix a construir un país que esdevingui innovador i capdavanter en la producció de cultura, ciència i tecnologia de punta, a partir d’una educació universal de primer nivell i unes universitats i centres de recerca que se situïn en els llocs principals de docència i investigació avançada. Aquest escenari permet impulsar un teixit industrial de primer ordre i de serveis avançats, especialment en aquells sectors que configuraran l’economia del demà.

En aquest sentit, Catalunya Sí aposta per una Barcelona que esdevingui un autèntic pol d’atracció de noves indústries, d’esdeveniments culturals, científics i tecnològics, i que impulsi la seva vocació de capital de la Mediterrània. Amb Barcelona com a nus de comunicacions del sud d’Europa, el nord d’Àfrica i Amèrica Llatina, la internacionalització i projecció de Catalunya es converteixen en eines imprescindibles per a situar la llengua i la cultura catalanes en un lloc privilegiat per la seva capacitat de producció i d’irradiació global.

Per a Catalunya Sí, tot això no es pot aconseguir dins de l’Estat Espanyol dominat secularment per la caverna política i social. L’experiència de segles de mala convivència i d’imposicions ho demostra de forma fefaent. L’estructura de l’Estat ha intentat sempre frenar i ofegar qualsevol intent de singularitat per part de Catalunya, considerada permanentment com un problema, i ha disposat de totes les eines al seu abast, que són moltes, inclòs l’exèrcit.

Des de Catalunya Sí, doncs, apostem per República sobirana, assolida de forma pacífica i democràtica, fruit d’una oferta de diàleg permanent, amb intel·ligència, astúcia, prudència i constància, i amb els mínims traumes possibles. Perquè aquesta batalla, per primera vegada en la nostra història, no es pot perdre: s’ha de guanyar.

- Roger Buch, Politòleg i Escriptor
“Catalunya no és una regió d’Espanya que vol viure millor, sinó una nació amb majúscules.”