Manifest de Catalunya Sí

Preàmbul

01

Declaració de Principis de Catalunya Sí

 

Introducció: El procés d'autodeterminació de Catalunya. On som?

 

El setembre del 2009, a Arenys de Munt es celebrava la primera d’una sèrie de consultes locals sobre la independència de Catalunya, que culminaria l’abril del 2011 amb la de Barcelona. Fou una mobilització popular que va recórrer tot el territori i va posar en el centre del debat polític la qüestió del “dret a decidir” de la societat catalana; la qüestió del dret a l’autodeterminació. Aquell 2011 fou creada Catalunya Sí. Un any abans, la sentència del Tribunal Constitucional de juliol del 2010, havia significat el trencament unilateral del pacte constitucional a Catalunya. El nom de Catalunya Sí adquiria sentit polític afirmant  voluntat d’apoderament social i nacional en aquell context: Catalunya diu sí al progrés social, al dret a l’autodeterminació i a la independència.

 

Entre el 2009 i el 2011 també es van fer visibles dos fets de singular rellevància. En primer lloc, que la crisi financera del 2008 mostrava les mancances estructurals d’un autogovern català ja debilitat per la sentència del TC. I, en segon lloc, que la resposta combinada de la UE (“austeritat”), la del Regne d’Espanya (rescat bancari i retallades socials) i la de la Generalitat de Catalunya (“aprimament” dels serveis públics executada en el bienni 2010-2012) compartien la mateixa concepció neoliberal de l’economia, la política i la cultura. La insatisfacció social que va quallar en el moviment del 15M es va expressar amb singular radicalitat a Catalunya. En els inicis del 2012 ja no es podia ignorar que la suma d’infrafinançament crònic i retallades socials afectaven de manera molt lesiva un estat del benestar català, que presentava alarmants símptomes d’anorèxia.

 

La proposta catalana d’un nou “pacte fiscal” (concert econòmic solidari) obtingué com a  resposta un sonor cop de porta (setembre el 2012). A partir d’aquell moment, els esdeveniments es precipiten. La convocatòria avançada d’eleccions al Parlament de Catalunya provoca un canvi d’aliances de govern (de CiU-PP, a CiU-ERC), propicia el decantament de CDC cap a postulats independentistes, i fa possible l’organització  del “procés participatiu” del novembre del 2014. Plantejat inicialment com un referèndum, el  procés participatiu va derivar cap a una consulta informal en la que van participar 2.344.828 electors. Gairebé un 81% de vots van ser favorables a la independència (prop d’1.900.000). Uns mesos mes tard, el juliol del 2015, es trencava la federació entre Convergència i Unió. En paral·lel, la societat civil sobiranista (Òmnium i ANC)  organitzava les manifestacions pacífiques i democràtiques més multitudinàries d’Europa amb motiu de l’Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya.

 

Davant la rotunda negativa del govern liderat per Rajoy a obrir cap escenari de diàleg, Artur Mas va convocar unes eleccions en clau plebiscitària (setembre del 2015). La suma de Junts pel Sí (CDC+ERC+independents) i la CUP va arribar al 47,8% dels vots (1.966.508), i va assolir la majoria parlamentària (72 escons). Amb aquests resultats es va definir un “full de ruta per la independència” que es va redefinir amb el relleu de Artur Mas per Carles Puigdemont i la incorporació de la celebració d’un referèndum vinculant. Desprès de moltes vicissituds (escorcoll de dependències de la Generalitat, detenció d’alts càrrecs), l’1 d’octubre del 2017 es va celebrar el referèndum en mig de fortes mesures repressives i insòlits actes de violència policial contra la població civil.  Malgrat tot, van votar 2.286.217 persones, amb 2.044.038 de vots favorables a la independència (un 90,18%). La resposta de l’Estat fou implacable i immediata. El 3 d’octubre, el mateix dia que Catalunya es paralitzava per les manifestacions de protesta contra la repressió policial viscuda dos dies abans, el rei Felip VI adreçava un missatge televisiu en el que avalava la repressió policial i judicial... El 16 d’octubre, l’Audiencia Nacional espanyola decretava presó incondicional per a Cuixart i Sánchez. Sense cap marge real de negociació, el matí del 27 d’octubre es va fer una declaració d’independència solemne però estricament simbòlica des del Parlament de Catalunya. La mateixa tarda, el Senat espanyol aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, suspenent l’autonomia. L’endemà, una part del govern prenia la direcció de l’exili. L’altra assumia el destí repressiu d’una privació de llibertat indefinida, fent companyia als “Jordis” i a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

 

En aplicació de l’article 155, Rajoy va convocar eleccions al Parlament celebrades el 21 de desembre. Amb una participació rècord (79,09%), les candidatures independentistes (ERC, JxCat i CUP) van sumar 2.079.340 vots, i van mantenir la majoria parlamentària amb 70 escons. No es va superar el llindar del 50% dels sufragis (47,49%), però les candidatures independentistes mai no havien obtingut tants vots. El pas de la tardor del 2017 a l’hivern del 2018 es segellava amb una mena d’empat. La violència policial havia impedit la normalitat necessària per a la homologació internacional del referèndum de l’1 d’octubre. I la repressió judicial havia completat un pla repressiu sistemàtic. Però l’independentisme havia renovat la majoria parlamentària. Començava una nova fase del procés d’autodeterminació de Catalunya. Una fase marcada per la prioritat de reforçar majories socials consolidar hegemonies polítiques com a fites imprescindibles per a desfer l’empat en favor de l’opció sobiranista.

 

L’1 d’octubre havia mostrat els límits de la unilateralitat, però també havia fixat un punt de no retorn en el procés sobiranista. Tot i això, la manca d’un acord estratègic bàsic entre les forces independentistes dificulta l’accés a l’estatalitat de la societat catalana. Cal afinar diagnòstics i fer propostes. Amb sentit de la realitat. Sense dogmatismes ideològics, ni apriorismes polítics. 

Amb la perspectiva del temps transcorregut des de la tardor del 2017, des de CatSí considerem que la nova fase del procés d’autodeterminació nacional està caracteritzada per quatre línies prioritàries de treball social i polític:

•    Ampliar l’espai social i polític sobiranista en el si de la societat catalana per tal de fer possible un desbordament social, democràtic i pacífic que faci inevitable la celebració d’un referèndum vinculant reconegut per la comunitat internacional. La consolidació de les hegemonies ideològiques i culturals favorables a l’autodeterminació social i política de la societat catalana és la condició bàsica per a fer possible la República catalana. 
•    Aprofitar al màxim els marges de l’actual autogovern per donar forma a polítiques republicanes socialment inclusives, culturalment estratègiques i radicalment democràtiques. No es tracta de menystenir les palanques del poder institucional català. En un procés de construcció nacional obert, es tracta d’aprofundir i prestigiar l’arquitectura institucional pròpia fent-la el màxim d’útil i propera a la ciutadania.  
•    Explorar tots els escenaris de diàleg i negociació amb el govern d’Espanya. Cal aprofitar totes les oportunitats que ofereixen els desajustaments sistèmics del règim del 78. La posició dialogant i negociadora de l’independentisme incrementa les contradiccions del nacionalisme espanyol i legitima la seva posició davant l’opinió pública catalana i internacional. Fet que també facilita la internacionalització del conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’estat.
•    Estimular i potenciar la força i la capacitat d’autoorganització de la societat civil catalana,  combinant l’acció institucional, la mobilització social  i la lluita antirepressiva. Aquesta prioritat connecta amb les característiques bàsiques del republicanisme català: democràtic, pacífic, inclusiu i progressista. El procés d’autodeterminació de Catalunya funciona amb la lògica d’un apoderament democràtic que va de baix a dalt. No és un moviment elitista o dirigista; és un moviment que obté la seva força de la vitalitat de la societat civil i de la seva capacitat d’autoorganització.
 

Principis

02

Principis ideològics de Catalunya Sí

 

Les persones associades a CatSí entenem el procés d’autodeterminació de Catalunya com la via d’accés democràtic a la constitució d’una República catalana independent en el marc estratègic del projecte d’articulació econòmica, política i cultural de la Unió Europea.

 

Els continguts ideològics de la nostra concepció del republicanisme català es poden resumir en aquests set principis:

 

  1. Democràcia. En l’actual fase de la mundialització de l’economia i la cultura, Catalunya té prou dimensió per esdevenir un node de referència global. Però també una mida prou abastable per fer possibles les pràctiques que identifiquen una democràcia autènticament participativa. La característica fonamental del republicanisme català és la seva concepció radicalment democràtica del poder polític, el model econòmic i el projecte cultural. Entenem la tradició del republicanisme català d’esquerres com l’actualització constant de les lluites contra tota forma de domini social. Aquesta és la base de la que se’n deriven la resta de principis.

  2. Llibertats nacionals i emancipació social. Concebem el republicanisme català com la suma integradora d’emancipació social iemancipació nacional. Els processos democràtics d’apoderament social estan en la base de la definició de la nació catalana entesa com a subjecte polític. Per això, la lluita per la independència (la plena sobirania) de la nació catalana és inseparable de la lluita per la superació de les desigualtats socials i l’aspiració a una societat culta, sense discriminacions de gènere, socialment i territorialment equilibrada i ecològicament sostenible. El sentit històric del procés d’autodeterminació de Catalunya es caracteritza pel fet de pensar l’estat des de la nació, i no a l’inrevés. Precisament per això, la base del projecte nacional català rau en l’impuls cultural que enforteix la societat.

  3. Cultura, comunicació, educació, ciència i coneixement. La cultura és el ferment de totes les formes d’emancipació social. La sobirania cultural està en l’origen de la sobirania econòmica i política. I en l’època de la societat de la informació i el coneixement, l’ideal kantià expressat en la locució llatina “sapere aude” (atreveix-te a pensar, a conèixer) adquireix una renovada actualitat. Particularment, si entenem la cultura en un sentit ampli que inclou les més diverses expressions artístiques, la informació i la comunicació, l’educació i la ciència. La cultura crea les condicions de l’aprofundiment democràtic de la societat i, com més va més, és palanca estratègica de progrés econòmic i social. Les societats més pròsperes i equilibrades seran les que apostin pel coneixement i la ciència aconseguint que la major part possible de la població s’incorpori a la lògica cultural i educativa “d’aprendre a aprendre” al llarg de la vida. Els llenguatges creen cosmovisions i la cultura és el factor de cohesió interna més permanent de les societats

  4. Un model social inclusiu: contra tota forma de racisme i discriminació social per raons d’edat, origen social o gènere. Amb l’èxit de les tesis neoliberals, en les darreres dècades s’han aturat o alentit els processos de cohesió i convergència social. De manera més aguda, des de la darrera crisi financera del 2008 hem vist com augmentaven les bretxes socials per raons territorials, generacionals, de classe social o de gènere. La triple crisi sanitària, econòmica i social provocada per la pandèmia global de la Covid-19 encara ha fet més visibles aquestes fractures socials. Per això, avui ja és urgent la necessitat de substituir el paradigma neoliberal per un nou paradigma de progrés que signifiqui la consolidació i reforçament de les polítiques socials (sanitat, educació, cultura...), la renovació del model econòmic i la superació de tota forma de discriminació social. La lluita contra l’emergència climàtica i l’actualització del model productiu necessita seguir les pautes marcades per la transició ecològica. En aquest context de renovació econòmica i social, l’accés plenament igualitari de la dona a la cultura, la política i l’economia és un dels indicadors més fiables de la modernitat i la qualitat democràtica de tota societat.

  5. Transparència i qualitat democràtica. La promiscuïtat entre els diferents poders públics i privats -polític, judicial, legislatiu, econòmic i financer, mediàtic...- i la corrupció sistèmica són alguns dels símptomes més clars d’un funcionament democràtic deficitari. La manca de transparència, la insuficiència dels mecanismes de control democràtic, la corrupció o la mala qualitat del sistema mediàtic estan en la base de la crisi de confiança en la política i són, alhora, brou de cultiu de noves formes de populisme autoritari. Avui es produeix el fet paradoxal que els nous mitjans d’informació i comunicació podrien permetre formes més pròximes, transparents i participatives de democràcia, però el model oligopòlic de les grans corporacions globals de comunicació combinat amb la crisi del periodisme tradicional  faciliten la desinformació i la crisi de credibilitat de les democràcies. El projecte del republicanisme català s’identifica amb el triple compromís de eradicació de tota forma de corrupció econòmica o política i la incentivació de la coresponsabilitat social i el compromís cívic i polític actiu de la ciutadania.

  6. Compromís amb la llengua catalana en una societat multilingüe. Catalunya sempre ha estat terra de pas i país d’acollida. Avui es una de les societats europees més obertes, plurals i cosmopolites. Amb poc més de 7 milions i mig habitants hi conviuen més de tres-centes llengües de tot el món. Aquesta diversitat lingüística i cultural és un tresor d’extraordinari valor que cal protegir i preservar. Per això mateix, cal potenciar una política de llengües que pugui garantir la condició de llengua vehicular a la llengua catalana. Avui som lluny d’aquest objectiu. De fet, som molt lluny de poder garantir la plena disponibilitat de  la creixent oferta cultural en català sempre i per a tothom. La combinació de les noves formes de comunicació global en xarxa i les regles de l’actual mundialització cultural estan amenaçant la presència i la visibilitat social de la llengua catalana. Particularment en l’audiovisual, el macro-sector cultural hegemònic. En aquesta situació, ja és inajornable un nou impuls del coneixement i ús social de la llengua catalana. Cal renovar enfocaments i esquemes de treball en el sistema educatiu, el sistema mediàtic i les indústries culturals i audiovisuals. I cal pensar en el mercat cultural que representen globalment els països de parla catalana.

  7. Catalunya, Països Catalans, Europa, món. La nació cultural catalana desborda l’espai de la Catalunya estricta. Els vincles històrics econòmics i lingüístics i culturals entre Catalunya, el País Valencià i les Illes són més constants i més profunds del que les canviants conjuntures polítiques puguin fer pensar. Per fer possible la gestió del patrimoni cultural compartit i per impulsar l’economia de l’arc mediterrani cal reforçar els lligams entre les àrees d’influència de València, Palma i Barcelona. Els Països Catalans ja són el centre d’una gran euroregió econòmica europea que cal acabar d’articular i estan en condicions de consolidar un espai lingüístic i cultural dotat de plena capacitat de projecció internacional. L’articulació política imaginable i possible dels Països Catalans ja no és la d’un molt improbable estat nació tradicional, sinó la d’una “nació d’estats”; una nació concebuda com una federació o confederació d’estats. D’acord amb aquesta concepció de respecte a la singularitat i autonomia dels tres àmbits, l’accés a l’estatalitat de Catalunya no és contradictori amb la ideal de sobirania compartida. La clau és el respecte als ritmes imposats per la voluntat democràtica de cadascun dels tres països i la voluntat de fer tant estreta com sigui possible la cooperació econòmica i cultural.

 

Desprès del tall històric brutal que va significar l’ocupació franquista del país l’any 1939, El procés d’autodeterminació que es viu a Catalunya es va començar a manifestar i fer visible a finals dels anys 50 i inicis del 60. I de bon inici es va manifestar com un procés democratitzador d’apoderament social de les classes populars catalanes. En això rau la seva oportunitat, la seva modernitat i la seva actualitat. Com ja hem apuntat, parlem d’un procés que va de baix a dalt. Un procés rotundament democràtic i de llarga durada que consolida noves hegemonies culturals i polítiques per fer possible un país més lliure, més just i més pròsper. Un país que, sent dipositari d’una forta tradició pròpia, és capaç de projectar-se al futur definint una innovadora identitat de projecte compartit. Un país que hem de fer, solidàriament, entre totes i tots.

Gener 2021

02

B) Principis ideològics de Catalunya Sí

Les persones associades a CatSí entenem el procés d’autodeterminació de Catalunya com la via d’accés democràtic a la constitució d’una República catalana independent en el marc estratègic del projecte d’articulació econòmica, política i cultural de la Unió Europea.

Els continguts ideològics de la nostra concepció del republicanisme català es poden resumir en aquests set principis:

1.    Democràcia. En l’actual fase de la mundialització de l’economia i la cultura, Catalunya té prou dimensió per esdevenir un node de referència global. Però també una mida prou abastable per fer possibles les pràctiques que identifiquen una democràcia autènticament participativa. La característica fonamental del republicanisme català és la seva concepció radicalment democràtica del poder polític, el model econòmic i el projecte cultural. Entenem la tradició del republicanisme català d’esquerres com l’actualització constant de les lluites contra tota forma de domini social. Aquesta és la base de la que se’n deriven la resta de principis.


2.    Llibertats nacionals i emancipació social. Concebem el republicanisme català com la suma integradora d’emancipació social iemancipació nacional. Els processos democràtics d’apoderament social estan en la base de la definició de la nació catalana entesa com a subjecte polític. Per això, la lluita per la independència (la plena sobirania) de la nació catalana és inseparable de la lluita per la superació de les desigualtats socials i l’aspiració a una societat culta, sense discriminacions de gènere, socialment i territorialment equilibrada i ecològicament sostenible. El sentit històric del procés d’autodeterminació de Catalunya es caracteritza pel fet de pensar l’estat des de la nació, i no a l’inrevés. Precisament per això, la base del projecte nacional català rau en l’impuls cultural que enforteix la societat.


3.    Cultura, comunicació, educació, ciència i coneixement. La cultura és el ferment de totes les formes d’emancipació social. La sobirania cultural està en l’origen de la sobirania econòmica i política. I en l’època de la societat de la informació i el coneixement, l’ideal kantià expressat en la locució llatina “sapere aude” (atreveix-te a pensar, a conèixer) adquireix una renovada actualitat. Particularment, si entenem la cultura en un sentit ampli que inclou les més diverses expressions artístiques, la informació i la comunicació, l’educació i la ciència. La cultura crea les condicions de l’aprofundiment democràtic de la societat i, com més va més, és palanca estratègica de progrés econòmic i social. Les societats més pròsperes i equilibrades seran les que apostin pel coneixement i la ciència aconseguint que la major part possible de la població s’incorpori a la lògica cultural i educativa “d’aprendre a aprendre” al llarg de la vida. Els llenguatges creen cosmovisions i la cultura és el factor de cohesió interna més permanent de les societats.


4.    Un model social inclusiu: contra tota forma de racisme i discriminació social per raons d’edat, origen social o gènere. Amb l’èxit de les tesis neoliberals, en les darreres dècades s’han aturat o alentit els processos de cohesió i convergència social. De manera més aguda, des de la darrera crisi financera del 2008 hem vist com augmentaven les bretxes socials per raons territorials, generacionals, de classe social o de gènere. La triple crisi sanitària, econòmica i social provocada per la pandèmia global de la Covid-19 encara ha fet més visibles aquestes fractures socials. Per això, avui ja és urgent la necessitat de substituir el paradigma neoliberal per un nou paradigma de progrés que signifiqui la consolidació i reforçament de les polítiques socials (sanitat, educació, cultura...), la renovació del model econòmic i la superació de tota forma de discriminació social. La lluita contra l’emergència climàtica i l’actualització del model productiu necessita seguir les pautes marcades per la transició ecològica. En aquest context de renovació econòmica i social, l’accés plenament igualitari de la dona a la cultura, la política i l’economia és un dels indicadors més fiables de la modernitat i la qualitat democràtica de tota societat.


5.    Transparència i qualitat democràtica. La promiscuïtat entre els diferents poders públics i privats -polític, judicial, legislatiu, econòmic i financer, mediàtic...- i la corrupció sistèmica són alguns dels símptomes més clars d’un funcionament democràtic deficitari. La manca de transparència, la insuficiència dels mecanismes de control democràtic, la corrupció o la mala qualitat del sistema mediàtic estan en la base de la crisi de confiança en la política i són, alhora, brou de cultiu de noves formes de populisme autoritari. Avui es produeix el fet paradoxal que els nous mitjans d’informació i comunicació podrien permetre formes més pròximes, transparents i participatives de democràcia, però el model oligopòlic de les grans corporacions globals de comunicació combinat amb la crisi del periodisme tradicional  faciliten la desinformació i la crisi de credibilitat de les democràcies. El projecte del republicanisme català s’identifica amb el triple compromís de eradicació de tota forma de corrupció econòmica o política i la incentivació de la coresponsabilitat social i el compromís cívic i polític actiu de la ciutadania.


6.    Compromís amb la llengua catalana en una societat multilingüe. Catalunya sempre ha estat terra de pas i país d’acollida. Avui es una de les societats europees més obertes, plurals i cosmopolites. Amb poc més de 7 milions i mig habitants hi conviuen més de tres-centes llengües de tot el món. Aquesta diversitat lingüística i cultural és un tresor d’extraordinari valor que cal protegir i preservar. Per això mateix, cal potenciar una política de llengües que pugui garantir la condició de llengua vehicular a la llengua catalana. Avui som lluny d’aquest objectiu. De fet, som molt lluny de poder garantir la plena disponibilitat de  la creixent oferta cultural en català sempre i per a tothom. La combinació de les noves formes de comunicació global en xarxa i les regles de l’actual mundialització cultural estan amenaçant la presència i la visibilitat social de la llengua catalana. Particularment en l’audiovisual, el macro-sector cultural hegemònic. En aquesta situació, ja és inajornable un nou impuls del coneixement i ús social de la llengua catalana. Cal renovar enfocaments i esquemes de treball en el sistema educatiu, el sistema mediàtic i les indústries culturals i audiovisuals. I cal pensar en el mercat cultural que representen globalment els països de parla catalana.


7.    Catalunya, Països Catalans, Europa, món. La nació cultural catalana desborda l’espai de la Catalunya estricta. Els vincles històrics econòmics i lingüístics i culturals entre Catalunya, el País Valencià i les Illes són més constants i més profunds del que les canviants conjuntures polítiques puguin fer pensar. Per fer possible la gestió del patrimoni cultural compartit i per impulsar l’economia de l’arc mediterrani cal reforçar els lligams entre les àrees d’influència de València, Palma i Barcelona. Els Països Catalans ja són el centre d’una gran euroregió econòmica europea que cal acabar d’articular i estan en condicions de consolidar un espai lingüístic i cultural dotat de plena capacitat de projecció internacional. L’articulació política imaginable i possible dels Països Catalans ja no és la d’un molt improbable estat nació tradicional, sinó la d’una “nació d’estats”; una nació concebuda com una federació o confederació d’estats. D’acord amb aquesta concepció de respecte a la singularitat i autonomia dels tres àmbits, l’accés a l’estatalitat de Catalunya no és contradictori amb la ideal de sobirania compartida. La clau és el respecte als ritmes imposats per la voluntat democràtica de cadascun dels tres països i la voluntat de fer tant estreta com sigui possible la cooperació econòmica i cultural.

Desprès del tall històric brutal que va significar l’ocupació franquista del país l’any 1939, El procés d’autodeterminació que es viu a Catalunya es va començar a manifestar i fer visible a finals dels anys 50 i inicis del 60. I de bon inici es va manifestar com un procés democratitzador d’apoderament social de les classes populars catalanes. En això rau la seva oportunitat, la seva modernitat i la seva actualitat. Com ja hem apuntat, parlem d’un procés que va de baix a dalt. Un procés rotundament democràtic i de llarga durada que consolida noves hegemonies culturals i polítiques per fer possible un país més lliure, més just i més pròsper. Un país que, sent dipositari d’una forta tradició pròpia, és capaç de projectar-se al futur definint una innovadora identitat de projecte compartit. Un país que hem de fer, solidàriament, entre totes i tots.

- Roger Buch, Politòleg i Escriptor
“Catalunya no és una regió d’Espanya que vol viure millor, sinó una nació amb majúscules.”  

Aportacions voluntàries al nostre compte de la BANCA ÈTICA FIARE: IBAN ES17 1550 0001 2600 0474 1427

© 2017 - Associació Catalunya Sí - Tots els Drets Reservats - All Rights Reserved